Mondrian

Benvinguts a Mondrian

A Mondrian vàrem estar, ben a prop de Kaymús, d'infausta memòria. Teníem la intenció d'anar a 534, però per segona vegada ens havien posat pegues, així que ja no anirem, hem sol·licitat que ens tornen els diners.

Per començar una simple, gustosa i ben preparada amanida amb formatge......etc. De vegades als restaurants volen canviar de dalt a baix les costums de menjar, innovar, crear, etc. I no se n'adonen que el pas a pas del menjar té un rodatge i un perquè. En definitiva, començàrem amb una amanida, ben fet.

Escalivada de verdures amb formatge de cabra gratinat. Bona escalivada, no era un element definitiu però anava ben precedida i seguida.




Milfulles de creïlles a "lo" pobre. Segurament el millor entrant, Carles deia que dir-li foie al que ens varen posar era un poc massa pretenció, però no en va quedar ni una engruna en cap plat. A més, amb una original presentació.  Amode de pinxo un damunt de l'altra.

Esta vegada com a plat principal teníem on triar.


El nostre, solomillo........ podia haver estat una miqueta millor. Per a mi un poc dolç (pense que la carabasseta que l'embolicava proporcionava molta estètica i no poca dolçor) per a Carles massa fet. Bé, no estava gens malament però ara ja estem un poc quisquillosos.

Cruixent de xai al romer amb salsa de bolets i xampinyons, molt requetebé. Mercè amant de les cabretes mortes ens el donà a tastar i tots els ingredients havien estat ben fets i quallats.

Lassanya de "rape" i gambes, es va quedar un poc a mitges este plat. Bona presentació certament, però al final allò que interessa és el gust i en aquest cas no va satisfer als comensals.

Per al postre Coulant de xocolate, ja hem tenen un poc avorrit, sempre amb els brownies amb gelat.

L'Albufera.

Dissabte vàrem celebrar, per dir-ho d'alguna manera, València cuina oberta. Una quinzena durant la qual els millors restaurants de València fan un preu especial per a que els no habituals hi facen un tast. Tampoc és que llançaren les campanes al vol, però bé, vàrem gaudir d'un bon dinar.

La nostra elecció va ser el restaurant L'Albufera que es troba a l'hotel NH València Palace, just darrere del palau. L'entrada al restaurant es fa per dins de l'hotel, travessant el magnífic hall que rep els viatgers. Este hotel és el clàssic on s'ostatgen els músics que van a tocar al Palau.

El restaurant el regenta Alejandro del Toro. I el menú que ens varen oferir va ser el següent.

Primer entrant: Ravioli de gaspatxo morellà amb el seu suc. Per un ajustat marge front als canelons va ser el guanyador de la jornada gastronòmica. La clau estava en el gaspatxo morellà que farcia el ravioli.

Segon entrant: tot i que bo, ens serviren un poc original polp amb creïlla. Em reitere, ens el vàrem menjar molt a gust, però era un plat que qualsevol pot fer a casa.

Tercer entrant i subcampió de la jornada, caneló amb textures de boletus gratinat. Saborós sobretot per als amants del boletus que impregnava amb el seu sabor tot el plat.

El plat principal era arròs melós de titaina de centolla, una mena de tonyina. Este plat no va aconseguir unificar gustos, per a uns massa fet, per a altres massa caldós, etc. Vaja, que no ens ho varen encertar. En la meua modesta opinió va ser un arròs que es va quedar a mig camí entre diverses receptes.

Per finalitzar el postre consistia en torró líquid amb xocolate i ametlla. Plat senzill i encertat, i és que contentar-nos no és tan difícil.

L'elecció d'Andreu per a beure va ser aquesta:

Segons el nostre enòleg no hi havia res de millor.

Kaymus

Si esteu desmaiats no aneu a Kaymús !!!!

Eixe és el resum. Disculpeu però algú ho havia de dir.

Quan acudim a un restaurant mitjançant una oferta d'internet no esperem, evidentment, que ens oferisquen el 100% de les seues millors receptes, no ho hem pagat i ho sabem. Però sí que esperem que intenten convéncer-nos que són un bon restaurant i que hem de tornar, amb o sense oferta. Suposem nosaltres que esta és la intenció de l'oferta, aprofitar d'esquer.

Doncs no va ser així a Kaymús. Primerament, Carles, el nostre webman, ja va tindre problemes per reservar una taula de 6, no li donava l'opció, i això que a les fotos es veia que sí que hi havia taules de 6.

A la fi vàrem aconseguir taula i allí que ens presentàrem. Tot, absolutament tot, estava bé, força bé, però no exquisit. I tot, absolutament tot, va resultar prou escàs.

Començàrem pels entrants, com toca.

Sardines marinades amb taboulé d'“orejones”. Al punt, fredes i saboroses, van ser el primer plat.

Tempura de verdures amb salsa romescu. Una mena d'snacks amb la salsa per baix.

Bonito del nord amb escalibada. Al meu gust el millor plat, el sabor del bonito era absolut i pur, no calien molt més condiments per a ell. Només 3 o 4 companys més en el plat.

Caneló de poularda de bresse amb foie. Potser el menys original, no deixava de ser un caneló que malgrat el llarg nom continuava sabent a caneló.

Secret de porc amb puré de creïlles. Plat acceptable, contrastat amb els altres plats passava un poc sense pena ni glòria.

Merlusa, ben presentada però un poc insípida.


Els postres tampoc ens varen inquietar culinàriament, així que no en faig ni referència. Adéu Kaymús!!!

La Mussola.

La frase de Carles va ser....... Ie!! L'hem cagada!!!

La Mussola es troba al carrer la Barraca al Cabanyal. Un carrer, com el de qualseol poble que barreja cases de poble de principis de segle amb horribles finques, res nou. Però al contrari que qualsevol poble dels voltants la falta de cura del carrer era patent. Brut i ple de caguerades de gossos este carrer convidava a muntar al cotxe altra volta i tornar cap a casa. Qualsevol poblet de per ací procura tindre els carrers més o menys ben endreçats, sinó és així protesten i l'ajuntament fa els possibles. No passa així al Cabanyal, les protestes de res els han aprofitat front a l'obsessió de Rita Barberà d'enderrocar el barri per fer arribar Blasco Ibáñez fins al port. Altres ciutats portuàries han fet d'estos barris vora mar uns llocs d'atractiu turístic, barreja de cultures i de costums, xicotetes comunitats inserides en un context peculiar que les fa inèdites i curioses.

Per a res vol això Rita. València no està al Cabanyal, està més endins segons ella, i que se n'obliden els que pretenen altra cosa. I si no pot fer l'ampliació de Blasco Ibáñez, almenys deixarà que estos barris s'enfonsen a poc a poc.

Continuem després de la disgressió.

Carles i jo entràrem, després d'evitar les caguerades dels gossos i ens veiérem un local xicotet, sense aire condicionat amb dos cambrers argentins amarats de suor que a les 9'15 ens digueren que en cara no estava obert.

Ie! L'hem cagada!

Ho havia contractat Carles per Groupon i només ens havia costat 11 € per cap 6 entrants, 6 begudes, i 6 plats principals. Si algú en eixe moment haguera dit: au a casa! Jo l'haguera recolzat sense cap fisura, però ningú ho va fer. Vàrem prendre unes cervesses pels voltants i tornàrem amb resignació.

Tot havia canviat, havien engegat l'aire condicionat rebaixant la basca que feia, els cambrers s'havien fet el monyo i torcat la suor. Respiràrem més tranquils. Així començà un bon sopar a un preu més que raonable.

Els entrants, que en demanàrem un de cada eren una gustosa amanida de pernil i ou .......

Després un pastís de conill fred amb gelatina. Amb un gust un poc indefinit però que resultava. Plat fred i ben elaborat.

Clotxines a la planxa.?Segurament del terreny, molt bones.

Més puntilla encara que (segons Carles) eren calamarcets amb all tendre. Un plat clàssic però amb resultats òptims.

Hojaldre de "molleja" de xai amb trompetes. Mmmmmmmmmmmmmmmm, exquisit, el gust a la morella de les nostres infanteses però cuinat de manera moderna.

Abadejo al forn. Molt bo, suau, saborós i ben cuinat.

Ventresca de tonyina.

Filet de tito

Filet de porc, que jo vaig demanar, ben fet però sense massa alegries, tampoc amb la guarnició.

Tarta d'albercoc, molt bona, sobretot la pasta.

Cubanito el vàrem demanar de postre. Era tarta de xocolata amb rom (que no sé per on parava) i un poc de gelat de vainilla. Res de nou.

Vi de la casa, un Verdejo força justet.

 

Continuarà.

La Sucursal

Hi anàrem, a un dels llocs demés fama de València. I no hi havia per a tant. Clar que estava bo, però d'altres llocs amb menys caché ens havien satisfet igual o més.
Més que segur que l'aura que l'envolta és deguda al fet que t'agafen la jaqueta quan vas a seure, curiosa costum que alguns consideren com a marca d'estil, quan no la podem considerar com res més que un excés de servilisme o un tractament propi de llar d'infants.

Snacks

????

Estes tomatetes Cherry arrebosades proporcionaven al paladar una curiosa conjugació de gustos que no ens deixaren  indiferents.

????

El plat de verdures de l'horta pròpia del restaurant tot i que al turisme li resultara excepcional, a la gent de l'horta que ens hem criat amb sobredosi de carabasseta, cebes o pimentons, no ens va sorprendre gens.

Gelat amb suc de xufa?

Continuarà......

Malkebien

Malkebien. Bé, el nom està ben posat, Ens va portar Andreu com sempre. Malkebien està situat al barri de Torrefiel, lluny del centre de la ciutat, certaament no és el millor lloc. És per això que atribuïm la falta de cura del seu aspecte al fet que ha de conjugar uns menús més o menys proletaris amb una bona cuina.

Això és així, una bona cuina. Però limitada. Quan vàrem anar, diumenge, tenien menú. Ens varen explicar que era perquè tenien una cuina limitada i preferien ofertar poca varietat per assegurar la qualitat. Efectivament qualitat hi havia al menjar, i més si tenim en compte que el menú només costava 16'50 €.

A més Malkebien compta amb una selecció de vins portuguesos que no és fàcil de trobar per València.

D'entrant vàrem menjar una espècie de coca e verdura, molt bona, jo m'haguera menjat tota la coca, tenia un cert regust a truïta de verdures, potser per l'ou.

El següent plat varen ser quatre raviolis, fets amb pasta guangó?



Per al postre em va cridar l'atenció una mena de sopa d'orxata. Tampoc era res de l'altre món. Com sempre el xocolate sempre guanya.

Canalla Bistró

Sembla que la paraula bistro, segons Mercè, és una paraula francesa que significa una cosa així com bar. Bàsicament fa referència a un ambient diferent al d'un restaurant a l'ús. Canalla Bistro complix amb aquestes característiques i es reaferma amb una decoració feta a base de caixons de taronja (no, no és broma). Per tant l'ambient d'este lloc és el que es pretén, desenfadat, sorollós, etc. És com anar a un restaurant però la gent xarra més alegrement, els cambrers i cambreres, tots molt jovenets (esperem que cobren bé), van de negre i amb vaquers per consolidar l'efecte bistro.

Primerament ens disposàvem a demanar els menús, però Andreu, pensant en números va arribar a la conclusió que si demanàvem plats ens eixiria més o menys al mateix preu.

Boniato amb foie

Mandonguilles de pollastre

Bunyols d'abadejo

Estos tres plats els vàrem demanar junt a un quart de carpaccio de tonyina. Molt original i gustós el primer, el boniato amb foie. I també cal destacar els bunyols d'abadejo. Això no vol dir que els altres no ens agradaren, també resultaren molt gustosos, però no ens sorprengueren tant com els esmentats.

Vàrem encertar i molt amb el vi. La carta de vins no és molt extensa, per això la consideràrem una carta honesta, ja que moltes vegades vas a llocs on et trauen com a carta de vins tot un volum de l'Espasa i després resulta que no els en queden de la majoria. Vàrem provar a Fontanar dels Alforins, a Ca Julio, el vi Trio Infernal blanc. No ho teníem gaire clar però a la fi agafàrem este, Trio Infernal negre, per uns 25€ i sí, va satisfer les nostres expectatives. Si podem dir que els vins del Priorat destaquen per la seua aspror, en este cas no era així, contenia certa suavitat que ens va encisar des del primer tast. Perdó enòlegs i nassos d'or si la meua explicació resulta massa desencaminada.

Com a plats principals triàrem arròs de caragols sense caragols (un eufemisme?), careta de porc empanada i...... Tots obteniren una bona nota, sembla que l'arròs era excel·lent. Jo que vaig agafar la careta de porc per alimentar el meu col·lesterol també em vaig quedar molt satisfet.

Careta de porc empanada

Arros de caragols sense caragols

Al postre vam trobar diferència d'opinions. La textura de xocolates no ens va satisfer a tots per igual, així que en compte de recomanar-la la deixem en punts suspensius i cadascú que faça el que li sembla.

En definitiva Canalla Bistro és un bon lloc per anar a menjar, accessible, acollidor i desenfadat. Ah!! I bo i a bon preu, que no és poc.

Textures de xocolata

Els inicis.

Els inicis d'este bloc han estat quallats al voltant d'una bona taula, amb grata companyia i conversa engrescadora. Tots ben sofregits han donat lloc a este ciberespai culinàrionarratiu que anirem farcint d'experiències per si de cas perdem la memòria.